Ireland, just forward

El congrés d'Ogra Fianna Fáil a Galway és espectacular. Des de bon matí la prensa no para de circular per l'Ardilaun House Hotel. Mentrestant, l'Anthony es desplaça amunt i avall concedint entrevistes als mitjans i tractant de deixar-se veure entre tots els militants de base. Ho té tot al cap, sap en cada moment el que toca fer: -"Guíem" come here, she is Mary Hanafin, minister of Education and Science.

-Nice to meet you "Guíem"-.
-Nice to meet you too-.
-For how long have you been here?-
-Just for two days, im leaving tomorrow-.
-Enjoy the conference-
-Thank you-.
(multipliqui-ho el lector per 10)

A les 3 de la tarda em toca intervenir. Al marc d'una xerrada sobre energia nuclear m'aixeco i agraeixo, en Irish!, a Ogra Fianna Fáil la invitació al seu congrés. Acabats de pronunciar un seguit de fonemes inintel·ligibles, m'aplaudeixen. La meva aportació bàsicament consisteix a difondre la idea que a Espanya i a Catalunya tenim un govern "very leftish" and "flower power" whose energetic policy consists on dismantling all the existing nuclears plants.

El tancament del congrés va a càrrec de Bertie Ahern, el primer ministre. El seu poder i lideratge són inqüestionables , just entrar, el públic s'aixeca solemnement i aplaudeix durant 5 minuts. El seu discurs és optimista, Irlanda ha passat de comparar-se amb Espanya, Grècia i Portugal, a competir estadísticament amb els Estats Units, Japó i Alemanya, i això no passa desapercebut al speech del prime minister. Més tard l'Anthony me'l presenta, ha valgut la pena venir des de Barcelona.

El sopar de cloenda es desenvolupa amb total normalitat. A la taula dels "guests" hi som 10. A la meva esquerra seu el carismàtic ministre de medi ambient, Dick Roche, el qual em comenta que és una estupidesa que el seu partit no figuri com a membre del grup liberal al parlament europeu. A la dreta hi tinc el secretari General del Fianna Fail, Séan Drogan i, més enllà, el ministre d'afers europeus, Noel Treacy. Al primer li mostro els meus respectes per la feina feta pel seu partit, m'explica que són un país afortunat, que van prendre la decisió fa temps d'abaixar les taxes i que els contribuents han respost favorablement. En aquell moment santifico Anna Ispierto (la meva primera professora d'economia) i afegeixo la meva opinió de com la pràctica impositival es pot adaptar al model teòric de la corba de Laffer. Pel que fa el ministre d'afers europeus, Noel Treacy, és impossible mantenir una conversa amb ell. El seu pigment facial rossa el morat, em pregunto si les copes que porta a sobre s'aproximen a les 10. Quan li dic que sóc de Barcelona, em crida "Viva Espanya!" i afegeix que Moratinos és un molt amic seu. Jo el recrimino, "but he is very socialist".

Irlanda apunta molt alt. Europa li ha quedat petita, un PIB per càpita de 43.000$ ho sentencia. És una tasca relativament senzilla desxifrar la il·lusió en el rostre de cada nou irlandès/a que em van presentant. Les infrastructures, la xarxa educativa i sanitària, l'economia, l'ocupació... tot rutlla! I, quan ben entrada la nit, despleguen una immensa bandera nacional enmig de la zona de ball mentre es mouen al ritme de dances milenàries entonant "A nation once again", comprenc que el progrés d'aquest sant poble té molt a veure amb la fe.