17/06/2009
10/10/2007
Frankfurt i pa amb tomaquet
Existeix una espècie de creença entre les ments pensívoles d'aquest païs segons la qual Catalunya és per defecte honorada i tinguda en compte a l'extranger. D'aquí arrosseguem concepcions tals com que la recepta críptica del pa amb tomàquet només és coneguda per nosaltres, oh escollits catalans, i que és nostra missió escampar-la pel món i redimir els insensats que gosen fregar el pa amb mantega de cacauet. També creiem que fora de les nostres fronteres la gent cantarroneja el cant dels ocells cada matí a la dutxa tot recordant el discurs de Pau Casals a l'ONU el 1971 així com mots tan comuns com cul-de-sac i cap-i-cua, grans aportacions de la nostra llegua al lèxic internacional, són usats incansablement en les converses forànies.
Al meu entendre, tot l'enrenou generat al voltant de la fira de Frankfurt radica justament en aquesta tan nostrada peculiar manera d'entendre el món. Algú s'imagina que, per exemple, si la literatura convidada a l'edició d'enguany hagués estat, posem, la danesa, els escriptors danesos s'haguessin barallat entre ells i haguessin refusat la invitació? Això només pot passar en un país com el nostre, on pensem que tallem el bacallà i, que si no ens presentem a Frankfurt o ens fem pregar, visca mons pebrots i ja s'espavilaran, que nosaltres som massa importants per anar rera ningú, i menys d'aquests alemanys que no coneixen ni la dieta mediterrania a base d'escalivada, molt catalana.
Algú amb dos dits de front considerava que la Fira aquesta dels collons era una eina per promocionar-nos i exhibir les nostres perles? (per cert, em comuniquen que s'hi han deixat caure figures de prestigi com Carod, Saura i... Montilla). Això és una fira, carai, com n'hi ha de cotxes, de plantes i de bolquers. Qui s'endú la grossa és qui cola més productes, en aquest cas, qui ven més llibres i seran finalment les empreses (les editorials, s'entén) qui n'acabin traient un bon pessic, de Frankfurt.
Al meu entendre, tot l'enrenou generat al voltant de la fira de Frankfurt radica justament en aquesta tan nostrada peculiar manera d'entendre el món. Algú s'imagina que, per exemple, si la literatura convidada a l'edició d'enguany hagués estat, posem, la danesa, els escriptors danesos s'haguessin barallat entre ells i haguessin refusat la invitació? Això només pot passar en un país com el nostre, on pensem que tallem el bacallà i, que si no ens presentem a Frankfurt o ens fem pregar, visca mons pebrots i ja s'espavilaran, que nosaltres som massa importants per anar rera ningú, i menys d'aquests alemanys que no coneixen ni la dieta mediterrania a base d'escalivada, molt catalana.
Algú amb dos dits de front considerava que la Fira aquesta dels collons era una eina per promocionar-nos i exhibir les nostres perles? (per cert, em comuniquen que s'hi han deixat caure figures de prestigi com Carod, Saura i... Montilla). Això és una fira, carai, com n'hi ha de cotxes, de plantes i de bolquers. Qui s'endú la grossa és qui cola més productes, en aquest cas, qui ven més llibres i seran finalment les empreses (les editorials, s'entén) qui n'acabin traient un bon pessic, de Frankfurt.
06/10/2007
PAC
Ahir fiu acte de presència en una espècie de debat-col·loqui sobre la PAC (Política Agrària Comuna) que, pels qui estigueu menys avesats en la matèria, vindria a ser una espècie de pla quinquenal soviètic a l'europea. Bàsicament es tracta de mantenir els caradura agricultors europeus (un 1% de la població total) amb la meitat del pressupost comunitari. Toma ya.
La PAC, a part de ser un insult a tots nosaltres els contribuents, també és la font principal de pobresa al tercer món: les subvencions als pagesos per part de la UE permeten que els productes agrícoles com el sucre, la llet i la fruita siguin oferts a preus artificialment baixos i els països pobres no hi puguin competir, i si no poden competir i vendre els seus productes no poden crear riquesa.
El ponent convidat era un comunistot d'uns 25 anys partidari de seguir amb les subvencions. Esgrimia que els europeus no podem renunciar a la "vida pagesa" i que, si s'eliminessin les subvencions i es permetés el lliure comerç tothom en sortiria perjudicat i només se'n beneficiarien les Grans-Multinacionals-Capitalistes-Neoliberals-Salvatges-Etc-Etc (GMCNSEE).
L'anàlisi del jove comunistoide parteix d'un error de base compartit per gran part de la societat i per un 99% dels polítics catalans, a saber, que en el lliure comerç sempre hi ha algú que hi guanya i algú que hi perd. Res més lluny de la realitat. Quan algú intercanvia un bé o un servei amb algú altre tots dos hi guanyen: l'un aconsegueix un benefici econòmic i l'altre un producte que li aportarà un determinat ús. El cas és que quan aquest intercanvi es realitza a escala major (entre empreses i consumidors) no només les empreses (el que l'amic anomena GMCNSEE) i els consumidors en treuen profit, sinó que a més es creen llocs de treball i s'incrementen els salaris, en definitiva, que la riquesa i el benestar augmenten. I això és tan cert com que el jove bolxevic necessita d'un bon llibre d'economia per aterrar al segle XXI.
Documental sobre la PAC
La PAC, a part de ser un insult a tots nosaltres els contribuents, també és la font principal de pobresa al tercer món: les subvencions als pagesos per part de la UE permeten que els productes agrícoles com el sucre, la llet i la fruita siguin oferts a preus artificialment baixos i els països pobres no hi puguin competir, i si no poden competir i vendre els seus productes no poden crear riquesa.
El ponent convidat era un comunistot d'uns 25 anys partidari de seguir amb les subvencions. Esgrimia que els europeus no podem renunciar a la "vida pagesa" i que, si s'eliminessin les subvencions i es permetés el lliure comerç tothom en sortiria perjudicat i només se'n beneficiarien les Grans-Multinacionals-Capitalistes-Neoliberals-Salvatges-Etc-Etc (GMCNSEE).
L'anàlisi del jove comunistoide parteix d'un error de base compartit per gran part de la societat i per un 99% dels polítics catalans, a saber, que en el lliure comerç sempre hi ha algú que hi guanya i algú que hi perd. Res més lluny de la realitat. Quan algú intercanvia un bé o un servei amb algú altre tots dos hi guanyen: l'un aconsegueix un benefici econòmic i l'altre un producte que li aportarà un determinat ús. El cas és que quan aquest intercanvi es realitza a escala major (entre empreses i consumidors) no només les empreses (el que l'amic anomena GMCNSEE) i els consumidors en treuen profit, sinó que a més es creen llocs de treball i s'incrementen els salaris, en definitiva, que la riquesa i el benestar augmenten. I això és tan cert com que el jove bolxevic necessita d'un bon llibre d'economia per aterrar al segle XXI.
Documental sobre la PAC
14/09/2007
UMBELE
Ahir vaig fer-me soci de la Fundació Umbele (www.umbele.org) donant cada mes un 0,7% del meu sou.
Umbele significa futur. I aquest és, precisament, el seu principal objectiu: retornar el futur als habitants de l'Àfrica a base de canalitzar recursos econòmics des dels països rics. Però no de qualsevol manera. Això seria un gran malbaratament. La Fundació Umbele busca experiència, honestedat, simplicitat, transparència i eficiència.
La idea és utilitzar als missioners, una xarxa de persones que ja són a la primera fila de la batalla contra la pobresa i que tenen el respecte de tots els ciutadans perquè ja dediquen la seva vida a ajudar els desemparats. Umbele no és una fundació religiosa. El que pretén, però, és aprofitar els missioners que ja estan allí per canalitzar i administrar recursos a l'Àfrica.
¿Per què els missioners? Doncs per diferents raons. Primera, perquè ells veuen els problemes des de molt a prop. Volen que els ciutadans africans puguin mantenir-se per sí mateixos tot ajudant-los a muntar petits negocis, tot contribuint a què puguin retornar a conrear les terres que van abandonar per culpa de les guerres, tot donant incentius per tal que puguin anar a l'escola i a la clínica o de mil maneres més. Tenint en compte aquest objectiu general, volem que els missioners ens diguin la millor manera de fer les coses, ens proposin projectes i ens ajudin a reflexionar. És a dir, es vol aprofitar la seva experiència. La segona raó és que els missioners garanteixen honestedat: unes persones que sacrifiquen tant han de ser plenes d'honradesa. I la tercera raó és que el fet que treballin al propi territori permet fer coses "in situ" sense necessitat de desplegar un nou, complicat i costós exèrcit de voluntaris. Dit d'una altra manera: aporten simplicitat d'acció.
La transparència és una altra característica important d'Umbele. Els projectes es publiquen a la web de la fundació i els missioners que reben diners es comprometen a explicar, també a través de la web, com han utilitzat tots i cadascun dels euros rebuts. Per altra banda, es publiquen un llistat de totes les donacions si els donants donen permís, d'aquesta manera, es pot comprovar que el seu donatiu apareix a la web de la fundació.
Finalment, l'eficiència . El lema de la fundació és “1€ =1€”, “UN Euro és Igual a UN Euro”: un euro que es dona a Europa és un euro que arribarà a l'Àfrica amb la màxima eficàcia, sense burocràcies i sense intermediaris corruptes als país de destinació. ¿Com ho garanteixen? Doncs, per una banda, perquè el Banc Sabadell no només no cobra les despeses financeres de fer transferències a l'exterior sinó que, a més, financia les despeses i comissions que carreguin dels bancs africans. Per altra banda, totes les despeses d'administració corren a càrrec dels patrons de la fundació. Sense burocràcia i sense despeses financeres es pot estar segur que quan es diposita un euro al compte d'Umbele ( Banc Sabadell 0081-0523-18-0001026805), aquest euro anirà a parar al compte d'algun missioner honrat que en farà el millor ús possible i que, a més, explicarà com l'ha invertit.
Experiència, honestedat, simplicitat, transparència i eficiència. Aquests són els compromisos a través dels quals Umbele vol contribuir a alleugerir la tragèdia d'Àfrica. No està en les nostres mans arreglar tots els problemes. Ni tan sols està a les nostres mans arreglar alguns dels problemes. El que sí podem fer és donar una mica d'esperança, una mica de futur, una mica d'Umbele a alguna de les persones que més ho necessiten.
Umbele significa futur. I aquest és, precisament, el seu principal objectiu: retornar el futur als habitants de l'Àfrica a base de canalitzar recursos econòmics des dels països rics. Però no de qualsevol manera. Això seria un gran malbaratament. La Fundació Umbele busca experiència, honestedat, simplicitat, transparència i eficiència.
La idea és utilitzar als missioners, una xarxa de persones que ja són a la primera fila de la batalla contra la pobresa i que tenen el respecte de tots els ciutadans perquè ja dediquen la seva vida a ajudar els desemparats. Umbele no és una fundació religiosa. El que pretén, però, és aprofitar els missioners que ja estan allí per canalitzar i administrar recursos a l'Àfrica.
¿Per què els missioners? Doncs per diferents raons. Primera, perquè ells veuen els problemes des de molt a prop. Volen que els ciutadans africans puguin mantenir-se per sí mateixos tot ajudant-los a muntar petits negocis, tot contribuint a què puguin retornar a conrear les terres que van abandonar per culpa de les guerres, tot donant incentius per tal que puguin anar a l'escola i a la clínica o de mil maneres més. Tenint en compte aquest objectiu general, volem que els missioners ens diguin la millor manera de fer les coses, ens proposin projectes i ens ajudin a reflexionar. És a dir, es vol aprofitar la seva experiència. La segona raó és que els missioners garanteixen honestedat: unes persones que sacrifiquen tant han de ser plenes d'honradesa. I la tercera raó és que el fet que treballin al propi territori permet fer coses "in situ" sense necessitat de desplegar un nou, complicat i costós exèrcit de voluntaris. Dit d'una altra manera: aporten simplicitat d'acció.
La transparència és una altra característica important d'Umbele. Els projectes es publiquen a la web de la fundació i els missioners que reben diners es comprometen a explicar, també a través de la web, com han utilitzat tots i cadascun dels euros rebuts. Per altra banda, es publiquen un llistat de totes les donacions si els donants donen permís, d'aquesta manera, es pot comprovar que el seu donatiu apareix a la web de la fundació.
Finalment, l'eficiència . El lema de la fundació és “1€ =1€”, “UN Euro és Igual a UN Euro”: un euro que es dona a Europa és un euro que arribarà a l'Àfrica amb la màxima eficàcia, sense burocràcies i sense intermediaris corruptes als país de destinació. ¿Com ho garanteixen? Doncs, per una banda, perquè el Banc Sabadell no només no cobra les despeses financeres de fer transferències a l'exterior sinó que, a més, financia les despeses i comissions que carreguin dels bancs africans. Per altra banda, totes les despeses d'administració corren a càrrec dels patrons de la fundació. Sense burocràcia i sense despeses financeres es pot estar segur que quan es diposita un euro al compte d'Umbele ( Banc Sabadell 0081-0523-18-0001026805), aquest euro anirà a parar al compte d'algun missioner honrat que en farà el millor ús possible i que, a més, explicarà com l'ha invertit.
Experiència, honestedat, simplicitat, transparència i eficiència. Aquests són els compromisos a través dels quals Umbele vol contribuir a alleugerir la tragèdia d'Àfrica. No està en les nostres mans arreglar tots els problemes. Ni tan sols està a les nostres mans arreglar alguns dels problemes. El que sí podem fer és donar una mica d'esperança, una mica de futur, una mica d'Umbele a alguna de les persones que més ho necessiten.
07/09/2007
Teoria i Pràctica
Un dels arguments que més gràcia em fa quan algú intenta desacreditar les lleis de l'economia és el següent (llegeixi's amb veu impertinent i trascendental): -Tot això està molt bé a la teoría, però a la pràctica tot és molt diferent. I tan amples es queden.
Comprenc que la LOGSE hagi pogut provocar un dany irreversible en molts dels nostres conciutadans i que, ja de ben petits se'ls hagi inculcat allò tan famós del 'desenvolupament sostenible' tot evitant la difusió de les obscures ciències econòmiques. Ho entenc, i no els responsabilitzo de la seva ignorància. Però al menys que no qüestionin la teoria si mai n'han sentit a parlar d'ella i menys que la contraposin amb la realitat. O és que si estiguessim parlant de física ens posaríem a discutir amb Einstein que E=mc^2 i que a la pràctica tot és molt diferent?
Però realment la teoria econòmica resta tan lluny del que passa a la realitat? Que els ho preguntin als castigats habitants de Zimbawe, per exemple, després que el seu govern hagi imprès milions de bitllets i hagi establert uns preus i uns salaris fixos. Què passa amb la teoria de la massa monetària i la inflació? No s'ajusta a la realitat potser? També podem enraonar amb els aturats i explicar-los que una de les causes per què no troben feina radica en la imposició d'un salari mínim per part del govern. Molt diferent a la pràctica, no? I així podriem seguir anomenant equacions econòmiques que ens descriuen la realitat: des dels preus dels pisos passant per les deslocalitzacions i els tipus d'interès.
No ens enganyem: la teoría econòmica estudia els comportaments dels individus davant d'incentius, i això és precisament el que ocorre a la pràctica, en el nostre dia a dia. Quan decidim adquirir pomes en comptes de taronges estem prenent una decisió econòmica, i això obté també resposta en les teoríes sobre utilitats.
Titllar de banals les lleis econòmiques perquè no s'ajusten a la realitat equivaldria a afirmar amb tota la severitat del món: Mira, escolta, sóc imbècil i no hi puc fer més.
Comprenc que la LOGSE hagi pogut provocar un dany irreversible en molts dels nostres conciutadans i que, ja de ben petits se'ls hagi inculcat allò tan famós del 'desenvolupament sostenible' tot evitant la difusió de les obscures ciències econòmiques. Ho entenc, i no els responsabilitzo de la seva ignorància. Però al menys que no qüestionin la teoria si mai n'han sentit a parlar d'ella i menys que la contraposin amb la realitat. O és que si estiguessim parlant de física ens posaríem a discutir amb Einstein que E=mc^2 i que a la pràctica tot és molt diferent?
Però realment la teoria econòmica resta tan lluny del que passa a la realitat? Que els ho preguntin als castigats habitants de Zimbawe, per exemple, després que el seu govern hagi imprès milions de bitllets i hagi establert uns preus i uns salaris fixos. Què passa amb la teoria de la massa monetària i la inflació? No s'ajusta a la realitat potser? També podem enraonar amb els aturats i explicar-los que una de les causes per què no troben feina radica en la imposició d'un salari mínim per part del govern. Molt diferent a la pràctica, no? I així podriem seguir anomenant equacions econòmiques que ens descriuen la realitat: des dels preus dels pisos passant per les deslocalitzacions i els tipus d'interès.
No ens enganyem: la teoría econòmica estudia els comportaments dels individus davant d'incentius, i això és precisament el que ocorre a la pràctica, en el nostre dia a dia. Quan decidim adquirir pomes en comptes de taronges estem prenent una decisió econòmica, i això obté també resposta en les teoríes sobre utilitats.
Titllar de banals les lleis econòmiques perquè no s'ajusten a la realitat equivaldria a afirmar amb tota la severitat del món: Mira, escolta, sóc imbècil i no hi puc fer més.
04/09/2007
Diada
Es veu que el dia 11 és festa a Catalunya, visca. Mirin, jo sempre he estat de perer que les festes, per regla general, són aquelles celebreacions que es convoquen als domicilis particulars o bé en d'altres locals generalment d'oci. Que se'n digui festa de la prohibició de treballar o obrir comerços sota l'amenaça de multa és tal com anomenar declaració d'amor a un assassinat a sang freda.
A mi, per exemple, m'afecta directament. Com que estic contractat a la Fundació la Caixa a través d'un empresa de treball temporal només cobro les hores treballades, és a dir, si un dia no faig acte de presència a la feina senzillament no cobro. Encara que em pugui perjudicar en algun sentit, considero que aquest sistema és molt més just: per què hauria de cobrar sense fotre ni brot?.
El cas és que, com el govern obliga a les empreses a paralitzar la seva activitat productiva durant la diada, m'obliga a mi també a deixar de treballar i, per tant, a renunciar a una part del meu sou. En definitiva, el govern m'empobreix i atura la producció del país mentre despilfarra els calers de tothom en rams de flors i actes de caire gilipollesc.
Si vull celebrar el dia en què ens vàren invadir els espanyols o l'any que Masiel va guanyar el festival d'Eurovisión ja me'n guardaré jo prou d'organitzar tota quanta marxa eufòrica. Però que s'abstingui el govern de coaccionar-me, entesos?
A mi, per exemple, m'afecta directament. Com que estic contractat a la Fundació la Caixa a través d'un empresa de treball temporal només cobro les hores treballades, és a dir, si un dia no faig acte de presència a la feina senzillament no cobro. Encara que em pugui perjudicar en algun sentit, considero que aquest sistema és molt més just: per què hauria de cobrar sense fotre ni brot?.
El cas és que, com el govern obliga a les empreses a paralitzar la seva activitat productiva durant la diada, m'obliga a mi també a deixar de treballar i, per tant, a renunciar a una part del meu sou. En definitiva, el govern m'empobreix i atura la producció del país mentre despilfarra els calers de tothom en rams de flors i actes de caire gilipollesc.
Si vull celebrar el dia en què ens vàren invadir els espanyols o l'any que Masiel va guanyar el festival d'Eurovisión ja me'n guardaré jo prou d'organitzar tota quanta marxa eufòrica. Però que s'abstingui el govern de coaccionar-me, entesos?
03/09/2007
L'Estat Cultural
Marc Fumaroli, una espècie extranya de francès no-estúpid, ens regala en en seu llibre 'El Estado cultural':
"L'Estat no ho pot fer tot. El que sí que pot fer és deixar pas allí on no pinta res: deixar els savis, els artistes, el públic en general que, al marge de l'omnipresència del poder, estimulin la creació de l'esperit".
Les paraules de Fumaroli tenen a veure amb la cultura i el control que exerceix l'Estat sobre aquesta. L'escriptor constata la subordinació a què està sotmesa la creació artística a causa de les subvencions governamentals i l'establiment d'un cànon estètic-ètic per part dels tentàcles polítics.
Tot i que Fumaroli reivindica alliberar la cultura de les urpes del govern, no ho veu tant clar en altres afers com la ciència, l'educació i el sistema universitari. A mi, però, no se m'acut cap motiu per no aplicar la seva anterior afirmació en aquests altres casos.
"L'Estat no ho pot fer tot. El que sí que pot fer és deixar pas allí on no pinta res: deixar els savis, els artistes, el públic en general que, al marge de l'omnipresència del poder, estimulin la creació de l'esperit".
Les paraules de Fumaroli tenen a veure amb la cultura i el control que exerceix l'Estat sobre aquesta. L'escriptor constata la subordinació a què està sotmesa la creació artística a causa de les subvencions governamentals i l'establiment d'un cànon estètic-ètic per part dels tentàcles polítics.
Tot i que Fumaroli reivindica alliberar la cultura de les urpes del govern, no ho veu tant clar en altres afers com la ciència, l'educació i el sistema universitari. A mi, però, no se m'acut cap motiu per no aplicar la seva anterior afirmació en aquests altres casos.
30/08/2007
Llei del cinema
Us imagineu que l'Estat obligués al forn del vostre barri a vendre una quantitat mínima de pa integral? A vosaltres, petits lectors socialdemòcrates, tant se us en fotria, però us convido a posar-vos en la pell del forner.
Suposem que la fleca en qüestió obté la majoria dels seus ingresos venent baguettes, madalenes i croissants i que, com a molt, dispensa 10 barres diàries de pa integral. De sobte, el govern decreta la 'llei del pa integral' segons la qual el forner haurà de produir, com a mínim, 100 barres d'aquest tipus de pa cada dia. Si, com hem dit abans, només en ven una desena, les 90 barres restants les haurà de llençar i li suposaran un cost que no podrà recuperar. Us sembla just?
Doncs des de fa mesos s'està coent una llei molt similar al Congrés dels Diputats. En aquest cas, però, no es tracta de pa sinó de les pelicules produïdes a Espanya. El govern està decidit a imposar a les sales de cinema una quota mínima de filmoteca espanyola. Com poden ser tan bèsties? us preguntareu. El fet és que amb aquesta mesura es busca protegir la industria cinematogràfica del país. Molt bé, i posats a protegir per què no protegim també la indústria dels calçotets Abanderado que, per cert, ningú compra? Quina culpa tenen els distribuidors de filmes que la gossada incompetent d'actors nacionals ens delectin amb perles com "Atasco en la Nacional" o "Pérez, el ratoncito de tus sueños"?. La regla d'or del mercat ens alerta: si la gent no vol comprar una cosa, aquesta cosa patapum chimpum i ja el trucarem si d'això.
Clar, i és que algú haurà de recompensar els pintorescos cadells que van alçar fa quatre anys els socialistes al govern.
Suposem que la fleca en qüestió obté la majoria dels seus ingresos venent baguettes, madalenes i croissants i que, com a molt, dispensa 10 barres diàries de pa integral. De sobte, el govern decreta la 'llei del pa integral' segons la qual el forner haurà de produir, com a mínim, 100 barres d'aquest tipus de pa cada dia. Si, com hem dit abans, només en ven una desena, les 90 barres restants les haurà de llençar i li suposaran un cost que no podrà recuperar. Us sembla just?
Doncs des de fa mesos s'està coent una llei molt similar al Congrés dels Diputats. En aquest cas, però, no es tracta de pa sinó de les pelicules produïdes a Espanya. El govern està decidit a imposar a les sales de cinema una quota mínima de filmoteca espanyola. Com poden ser tan bèsties? us preguntareu. El fet és que amb aquesta mesura es busca protegir la industria cinematogràfica del país. Molt bé, i posats a protegir per què no protegim també la indústria dels calçotets Abanderado que, per cert, ningú compra? Quina culpa tenen els distribuidors de filmes que la gossada incompetent d'actors nacionals ens delectin amb perles com "Atasco en la Nacional" o "Pérez, el ratoncito de tus sueños"?. La regla d'or del mercat ens alerta: si la gent no vol comprar una cosa, aquesta cosa patapum chimpum i ja el trucarem si d'això.
Clar, i és que algú haurà de recompensar els pintorescos cadells que van alçar fa quatre anys els socialistes al govern.
28/08/2007
Treballadors, especuladors en cap.
Sempre m'ha fet gràcia la contundència amb què els progres catalans ataquen els especuladors: -és immoral que venguin els pisos tan cars, asserveren. Si fessin una reflexió més profunda se n'adonarien que, de fet, tothom és un especulador i tothom que realitza un intercanvi és perquè hi guanya alguna cosa. Ara que, si tothom es posés reflexionar, les esquerres en general no haurien mai existit i blocs com aquest perdrien la seva funció, diguem-ne, social.
En el meu cas, per exemple, em puc considerar un salvatge especulador laboral. Tranquils, no és que em dediqui a fuetejar asiàtics en un taller ilegal, sinó que porto un parell de mesos treballant a la 'Fundació La Caixa'. El cas és que cada trenta dies rebo una nòmina que volta els 1.500€. Us ben asseguro que pel treball que faig (passar factures, alguna trucada) des del meu despatx amb vistes a tot Barcelona i aire acondicionat estaria disposat a cobrar fins a 900€. Aquests 900€ és el que en economia s'anomena "preu de reserva" i no és més que l'import màxim que algú accepta a vendre o comprar un bé o un servei, en aquest cas el meu treball. Si fem un simple càlcul (els que feu carrera d'humanitats no us espanteu) resulta que m'embutxaco un salari un 66% per sobre de les meves expectatives.
Em converteix això en un especulador? Clar que sí, i ben orgullós.
En el meu cas, per exemple, em puc considerar un salvatge especulador laboral. Tranquils, no és que em dediqui a fuetejar asiàtics en un taller ilegal, sinó que porto un parell de mesos treballant a la 'Fundació La Caixa'. El cas és que cada trenta dies rebo una nòmina que volta els 1.500€. Us ben asseguro que pel treball que faig (passar factures, alguna trucada) des del meu despatx amb vistes a tot Barcelona i aire acondicionat estaria disposat a cobrar fins a 900€. Aquests 900€ és el que en economia s'anomena "preu de reserva" i no és més que l'import màxim que algú accepta a vendre o comprar un bé o un servei, en aquest cas el meu treball. Si fem un simple càlcul (els que feu carrera d'humanitats no us espanteu) resulta que m'embutxaco un salari un 66% per sobre de les meves expectatives.
Em converteix això en un especulador? Clar que sí, i ben orgullós.
27/08/2007
ZP, un bé qualsevol.
Tot i que els llibres d'economia acostumen a representar la utilitat dels béns mitjançant funcions on la utilitat marginal és decreixent, en la realitat gairabé mai és així. De fet, els primers béns que consumim tot sovint ens aporten utilitats superiors als béns consumits amb anterioritat.
Pensem, per exemple, en una paella d'arròs per a quatre persones. Si només hi afegim 250 grams d'arròs no aconseguirem saciar-les i se sentiran estafades per la poca quantitat de la ració, però si en comptes d'això hi volquem 250 grams més, la utilitat que reportaran aquests útims serà fins i tot superior als 250 primers, doncs d'aquesta manera podràn gaudir del plat i dinar com uns senyors. Més endavant, si afegim més arròs i bestioles marines vàries, els començals s'ho menjaran de bon grat, però ja no en treuràn tant profit com en les primeres cullarades. Si extrapolem la funció, sàrribarà a un punt on més quantitat de paella els generarà utilitat negativa, és a dir, se'n fartaran i, a mesura que n'ingereixin, s'empatxaran i es trobaran cada vegada pitjor. El punt en què es produeix aquest canvi en la tendència de la utilitat s'anomena punt de saturació.
Una de les virtuts de l'economia és que permet explicar la realitat mitjançan models que s'ajusten als comportaments dels individus davant de diverses circumstàncies. Així, de la mateixa manera que en el cas de la paella, l'anterior funció d'utilitat s'escau perfectament al cas del nostre president del govern, Mr. ZP.
Quan el payo va guanyar les eleccions ara fa gairebé quatre anys, haig de reconèixer que vaig tenir una sensació pròxima a la felicitat, doncs veníem d'un període de tocada de collons bastant important des del govern central i les promeses del bambi hipnòtic eren dolces i agradables. A mesura que les seves ofertes suposadament ben intencionades acabaven en fracassos estrepitosos coberts maldestrement pel tèl del talante, aquella felicitat del principi anava minvant poc a poc: Estatut, passar-se la llei de partits pel forro, no respectar la llista més votada a Catalunya, i tot un llarg d'etcèteres. Per dir-ho d'alguna manera, el punt de saturació zapateril es va assolir quan, després de l'atemptat d'ETA a Barajas, el govern va continuar negociant amb la banda terrorista, tot això amenitzat amb despropòsits com la llei d'igualtat de gènere i la funesta 'Educación para la ciudadania".
A partir d'aquí, qualsevol gest, qualsevol paraula, qualsevol mesura que dugui inclosa la marca 'ZP' serà jutjada de perjudicar la meva felicitat. I és que ets un cansino, ZP.
Pensem, per exemple, en una paella d'arròs per a quatre persones. Si només hi afegim 250 grams d'arròs no aconseguirem saciar-les i se sentiran estafades per la poca quantitat de la ració, però si en comptes d'això hi volquem 250 grams més, la utilitat que reportaran aquests útims serà fins i tot superior als 250 primers, doncs d'aquesta manera podràn gaudir del plat i dinar com uns senyors. Més endavant, si afegim més arròs i bestioles marines vàries, els començals s'ho menjaran de bon grat, però ja no en treuràn tant profit com en les primeres cullarades. Si extrapolem la funció, sàrribarà a un punt on més quantitat de paella els generarà utilitat negativa, és a dir, se'n fartaran i, a mesura que n'ingereixin, s'empatxaran i es trobaran cada vegada pitjor. El punt en què es produeix aquest canvi en la tendència de la utilitat s'anomena punt de saturació.
Una de les virtuts de l'economia és que permet explicar la realitat mitjançan models que s'ajusten als comportaments dels individus davant de diverses circumstàncies. Així, de la mateixa manera que en el cas de la paella, l'anterior funció d'utilitat s'escau perfectament al cas del nostre president del govern, Mr. ZP.Quan el payo va guanyar les eleccions ara fa gairebé quatre anys, haig de reconèixer que vaig tenir una sensació pròxima a la felicitat, doncs veníem d'un període de tocada de collons bastant important des del govern central i les promeses del bambi hipnòtic eren dolces i agradables. A mesura que les seves ofertes suposadament ben intencionades acabaven en fracassos estrepitosos coberts maldestrement pel tèl del talante, aquella felicitat del principi anava minvant poc a poc: Estatut, passar-se la llei de partits pel forro, no respectar la llista més votada a Catalunya, i tot un llarg d'etcèteres. Per dir-ho d'alguna manera, el punt de saturació zapateril es va assolir quan, després de l'atemptat d'ETA a Barajas, el govern va continuar negociant amb la banda terrorista, tot això amenitzat amb despropòsits com la llei d'igualtat de gènere i la funesta 'Educación para la ciudadania".
A partir d'aquí, qualsevol gest, qualsevol paraula, qualsevol mesura que dugui inclosa la marca 'ZP' serà jutjada de perjudicar la meva felicitat. I és que ets un cansino, ZP.
24/08/2007
Rosa Regàs
Woody Allen és un magnífic director de cinema però un mediocre clarinetista. El mateix es pot dir de la sicària per excel·lència del govern ZP i directora de la Biblioteca Nacional, la senyora Rosa Regàs. Sí, sí, aquella perdonavides que va pregonant la seva esquerranositat entre tall i tall de foie al seu xalet amb piscina de l'Empordà, la mateixa.
Tot i no haver tingut mai el plaer de llegir cap novela de la funcionària Regàs, no dubto de les seves dots com a escriptora. Ara bé, si aquesta tia no en té ni punyetera idea d'economia ni d'articular quatre dades senzilletes, li aconselleria que passegés més sovint per la institució que presideix i faci una repassada per la secció de pensament econòmic aviam si aconseguim que retingui alguna cosa.
El cas és que recentment ha publicat un article a... correcte! a 'El Periodico', on exalta les suposades polítiques ecòmiques i socials del dictador Hugo Chávez a Venezuela. El pamflet es titula "¿Por qué contra Chávez?". Per exemple, afirma que s'han distribuit 'mas de tres millones de hectáreas de tierra entre los campesinos' la qual cosa, lluny de ser una bona notícia, és una pèssima decisió, doncs dividint la terra en parceles i adjudicant-les a petits agricultors aconseguim retrocedir uns 300 anys a la història i situar-nos just abans de la revolució industrial quan la producció agrícola era tan o més petita que el cervell de l'escriptora. Desconeixia l'afició de la revolucionaria Regàs d'apostar per tècniques obsoletes i, ja posats, bé podríem recuperar el vaixell de vapor.
També ens parla de l'alfabetització, però no ens explica que tal alfabetització consisteix a adoctrinar les criatures en la retòrica del 'socialismo del siglo XXI', en altres paraules, tornar-los més idiotes. Més endavant ens regala perles com 'miles de personas sin recursos son operadas de la vista gratuitamente', el que a la realitat es tradueix: com que el sistema socialista no permet als pobres enriquir-se, el govern es dedica a expoliar els quatre gats adinerats que encara no s'han exiliat del país per costejar les intervencions oculars. També ens parla de la meravellosa reducció de la setmana laboral de 44 a 36 hores que, posi com s'hi posi, derivarà en salaris més baixos i devallada en la producció, i sinó obserbi's els efectes de la mesura a França fans uns quants anys. Però en front d'això heus aquí Rosà Regàs amb una nova dada sota la màniga: El salari mínim és el més alt de tot Llatinoamèrica, sentencia. Bé, també hauria de saber que un salari mínim massa alt provoca atur. Magnífica recepta senyora Regàs! Tornem a conrear amb bous i enfonsem l'economia del país!
Finalment, "los precios de los productos alimentarios son ofrecidos a los pobres un 42% inferiores a los del mercado". Aquí m'hi detendré per respecte a la intel·ligència. El que està passant realment a Venezuela i la bibliotecaria no menciona és que la inflació al país està pels núvols precisament per les males polítiques econòmiques del dictador Chávez i, com a conseqüència, els preus dels aliments han registrat cotes espectaculars. En lloc de fer enrere en les seves mesures inflacionistes, el govern ha decidit fixar per llei els preus dels aliments un 42% per sota del preu d'equilibri del mercat. El que no saben (o no volen saber) la senyora Regàs i l'incompetent del Chávez és que d'aquesta manera, els productors d'aliments redueixen la quantitat ofertada i augmenta la demanda, fet que es tradueix en una escassetat tremenenda de béns bàsics pel cosum, o que la gent mori de gana, directament.
Regàs, dediqui's a escriure noveles, que encara que ho faci molt malament hi té molt més futur que no pas en el terreny de l'economia. Ah, i marxi a Venezuela, si us plau.
Tot i no haver tingut mai el plaer de llegir cap novela de la funcionària Regàs, no dubto de les seves dots com a escriptora. Ara bé, si aquesta tia no en té ni punyetera idea d'economia ni d'articular quatre dades senzilletes, li aconselleria que passegés més sovint per la institució que presideix i faci una repassada per la secció de pensament econòmic aviam si aconseguim que retingui alguna cosa.
El cas és que recentment ha publicat un article a... correcte! a 'El Periodico', on exalta les suposades polítiques ecòmiques i socials del dictador Hugo Chávez a Venezuela. El pamflet es titula "¿Por qué contra Chávez?". Per exemple, afirma que s'han distribuit 'mas de tres millones de hectáreas de tierra entre los campesinos' la qual cosa, lluny de ser una bona notícia, és una pèssima decisió, doncs dividint la terra en parceles i adjudicant-les a petits agricultors aconseguim retrocedir uns 300 anys a la història i situar-nos just abans de la revolució industrial quan la producció agrícola era tan o més petita que el cervell de l'escriptora. Desconeixia l'afició de la revolucionaria Regàs d'apostar per tècniques obsoletes i, ja posats, bé podríem recuperar el vaixell de vapor.
També ens parla de l'alfabetització, però no ens explica que tal alfabetització consisteix a adoctrinar les criatures en la retòrica del 'socialismo del siglo XXI', en altres paraules, tornar-los més idiotes. Més endavant ens regala perles com 'miles de personas sin recursos son operadas de la vista gratuitamente', el que a la realitat es tradueix: com que el sistema socialista no permet als pobres enriquir-se, el govern es dedica a expoliar els quatre gats adinerats que encara no s'han exiliat del país per costejar les intervencions oculars. També ens parla de la meravellosa reducció de la setmana laboral de 44 a 36 hores que, posi com s'hi posi, derivarà en salaris més baixos i devallada en la producció, i sinó obserbi's els efectes de la mesura a França fans uns quants anys. Però en front d'això heus aquí Rosà Regàs amb una nova dada sota la màniga: El salari mínim és el més alt de tot Llatinoamèrica, sentencia. Bé, també hauria de saber que un salari mínim massa alt provoca atur. Magnífica recepta senyora Regàs! Tornem a conrear amb bous i enfonsem l'economia del país!
Finalment, "los precios de los productos alimentarios son ofrecidos a los pobres un 42% inferiores a los del mercado". Aquí m'hi detendré per respecte a la intel·ligència. El que està passant realment a Venezuela i la bibliotecaria no menciona és que la inflació al país està pels núvols precisament per les males polítiques econòmiques del dictador Chávez i, com a conseqüència, els preus dels aliments han registrat cotes espectaculars. En lloc de fer enrere en les seves mesures inflacionistes, el govern ha decidit fixar per llei els preus dels aliments un 42% per sota del preu d'equilibri del mercat. El que no saben (o no volen saber) la senyora Regàs i l'incompetent del Chávez és que d'aquesta manera, els productors d'aliments redueixen la quantitat ofertada i augmenta la demanda, fet que es tradueix en una escassetat tremenenda de béns bàsics pel cosum, o que la gent mori de gana, directament.
Regàs, dediqui's a escriure noveles, que encara que ho faci molt malament hi té molt més futur que no pas en el terreny de l'economia. Ah, i marxi a Venezuela, si us plau. 22/08/2007
Sobre la utilitat marginal decreixent del diner (II)
Seguint amb el post anterior cal establir les següents premises en el model:
1)Per regla general, la utilitat dels béns i els serveis és decreixent en funció de la quantitat consumida.
ex: El tercer got d'aigua ens treu menys la set que el primer.
2)Els diners, per si sols, no ens aporten utilitat, sinó que són els béns i els serveis que consumim aquells que ens la generen.
ex: Un bitllet de 20€ no ens genera benestar. Un cop canviem aquest per un llibre (això és, comprem un llibre) és el llibre i no el bitllet qui ens aporta utilitat.
3)Les utilitats subsidiàries dels diners són negligibles.
ex: No tindrem en compte la felicitat que produeix saber-se posseïdor d'una gran fortuna ni altres usos que podem donar als diners (com per exemple eixugar-se les mans amb un bitllet de 500€).
4)Els diners són l'unic bé totalment líquid i no existeix el troc.
ex: Amb un bitllet de 20€ puc comprar infinitat de productes diferents però no puc comprar un cotxe a canvi de síndries.
5)Existeix una funció d'utilitat determinada per a cada bé o grup de béns de característiques similars.
ex: La funció d'utilitat sobre les samarretes pot ser del tipus u(s)=√s, essent 's' el nombre de samarretes consumides mentre que la funció d'utilitat de la fruita pot ser del tipus u(f)=ln(f) essent f el nombre de fruita consumida. Noti's que ambdues són funcions que compleixen el principi de la utilitat marginal decreixent.
6)Els individus poden tenir funcions d'utilitat diferents sobre els mateixos béns.
ex: L'individu A té una funció d'utilitat sobre les samarretes tal que u(s)=√s mentre que per l'individu B, la seva funció d'utlitat sobre les samarretes és u(s)=2√s.
Havent assumit les anteriors premises se segueix que:
La utilitat que produeix una quantitat determinada de renda a un individu és '0' o, en tot cas, incerta fins que no s'adquireixi un bé o un servei. Això tant és vàlid per gent amb molts diners o amb pocs diners.
Dir que un individu té una funció d'utilitat del diner tal que u(d)=ln(d) (o qualsevol altre tipus de funció) no té sentit, doncs, en aquest cas 500 euros ens reportarien 6,21 unitats d'utilitat [ u(500)=ln(500)=6,21] quan, com ja hem dit, els 500 € no ens aporten cap tipus d'utilitat fins que no són intercanviats per algun bé. En aquest sentit, amb el mateix import podríem adquirir, posem, un telèfon mòbil per 250€ i quatre llagostes ben fresques per 250€ més. Suposant que la funció d'utilitat dels mòbils és de u(m)=3√m) i la de les llagostes u(ll)=ll+ln(ll), hauriem de calcular les utilitats d'ambdós béns, in this case, u(1)=3√1 i u(4)=4+ln(4) és a dir, 3 i 5,38 unitats d'utilitat respectivament. Així, veiem que amb el mateix import podem obtenir diverses unitats d'utilitat depenent 1) de les funcions d'utilitat de cada bé. 2) de les quantitats anteriors consumides del mateix bé.
Conclusió. Tant per a un ric com per a un pobre, una mateixa unitat de renda els aportarà utilitats que vindràn determinades per les funcions d'utilitat dels béns que comprin independentment de la quantitat total de renda de què disposin.
1)Per regla general, la utilitat dels béns i els serveis és decreixent en funció de la quantitat consumida.
ex: El tercer got d'aigua ens treu menys la set que el primer.
2)Els diners, per si sols, no ens aporten utilitat, sinó que són els béns i els serveis que consumim aquells que ens la generen.
ex: Un bitllet de 20€ no ens genera benestar. Un cop canviem aquest per un llibre (això és, comprem un llibre) és el llibre i no el bitllet qui ens aporta utilitat.
3)Les utilitats subsidiàries dels diners són negligibles.
ex: No tindrem en compte la felicitat que produeix saber-se posseïdor d'una gran fortuna ni altres usos que podem donar als diners (com per exemple eixugar-se les mans amb un bitllet de 500€).
4)Els diners són l'unic bé totalment líquid i no existeix el troc.
ex: Amb un bitllet de 20€ puc comprar infinitat de productes diferents però no puc comprar un cotxe a canvi de síndries.
5)Existeix una funció d'utilitat determinada per a cada bé o grup de béns de característiques similars.
ex: La funció d'utilitat sobre les samarretes pot ser del tipus u(s)=√s, essent 's' el nombre de samarretes consumides mentre que la funció d'utilitat de la fruita pot ser del tipus u(f)=ln(f) essent f el nombre de fruita consumida. Noti's que ambdues són funcions que compleixen el principi de la utilitat marginal decreixent.
6)Els individus poden tenir funcions d'utilitat diferents sobre els mateixos béns.
ex: L'individu A té una funció d'utilitat sobre les samarretes tal que u(s)=√s mentre que per l'individu B, la seva funció d'utlitat sobre les samarretes és u(s)=2√s.
Havent assumit les anteriors premises se segueix que:
La utilitat que produeix una quantitat determinada de renda a un individu és '0' o, en tot cas, incerta fins que no s'adquireixi un bé o un servei. Això tant és vàlid per gent amb molts diners o amb pocs diners.
Dir que un individu té una funció d'utilitat del diner tal que u(d)=ln(d) (o qualsevol altre tipus de funció) no té sentit, doncs, en aquest cas 500 euros ens reportarien 6,21 unitats d'utilitat [ u(500)=ln(500)=6,21] quan, com ja hem dit, els 500 € no ens aporten cap tipus d'utilitat fins que no són intercanviats per algun bé. En aquest sentit, amb el mateix import podríem adquirir, posem, un telèfon mòbil per 250€ i quatre llagostes ben fresques per 250€ més. Suposant que la funció d'utilitat dels mòbils és de u(m)=3√m) i la de les llagostes u(ll)=ll+ln(ll), hauriem de calcular les utilitats d'ambdós béns, in this case, u(1)=3√1 i u(4)=4+ln(4) és a dir, 3 i 5,38 unitats d'utilitat respectivament. Així, veiem que amb el mateix import podem obtenir diverses unitats d'utilitat depenent 1) de les funcions d'utilitat de cada bé. 2) de les quantitats anteriors consumides del mateix bé.
Conclusió. Tant per a un ric com per a un pobre, una mateixa unitat de renda els aportarà utilitats que vindràn determinades per les funcions d'utilitat dels béns que comprin independentment de la quantitat total de renda de què disposin.
20/08/2007
Sobre la utilitat marginal decreixent del diner (I)
Qui té temps el gat pentina, diuen. A falta de gats bona és la teoria sobre la utilitat marginal decreixent del diner. Ràpidament, aquesta ve a dir que la utilitat (felicitat, benestar) que ens aporta un euro és cada vegada més petita a mesura que es va incrementant la nostra renda. Hi ha qui s'atreveix a presentar aquesta teoria amb la següent funció:
La interpretació és senzilla: quan ens trobem a la part esquerra de l'eix horitzontal (pocs diners) un increment d'un euro ens reporta un gran augment d'utilitat (aquesta passa de 2 a 3), per contra, el mateix increment d'un euro quan tenim més diners és menor (en aquest cas, passa de 4 a 4,3). Alguns progres més o menys documentats utilitzen amb argúcia el modelet anterior per defensar els subsidis als pobres en el sentit que aquests els generen més utilitat que a una persona de classe mitjana.
Hi he estat pensant al respecte i no veig massa clara la validesa d'aquesta teoria, mala sort. Why not? Doncs perquè bàsicament els diners tenen una característica que els altres béns no tenen: la liquiditat. Així com, per exemple, una síndria és difícilment intercanviable per un altre bé (no podrem adquirir un cotxe per més que oferim carros i carros de síndries), els diners els podem intercanviar per qualsevol bé o servei existent sobre la terra, el que vulgarment es coneix com comprar o vendre.
El cas és que la teoría de la utilitat marginal decreixent és bastant realista aplicada als béns o serveis corrents. Imagineu que us esteu morint de set i us ofereixen un got d'aigua. El primer got serà una espècie de benedicció orgàsmica, el segon us seguirà agradant, però no tant com el primer. Arribara un punt en què un got més d'aigua us serà indiferent, és a dir, us produirà molt menys benestar que el primer.
Ara bé, passa el mateix amb els diners? Crec que no. Quina utilitat obtindrem amb 500 euros? Depèn. Per començar, un bitllet de 500 euros ens genera utilitat zero mentre aquest no sigui intercanviat per un bé o servei. Efectivament, qui genera utilitat és allò que adquirim amb els diners i no pas els diners pròpiament. Amb un bitllet de 500 podem comprar una PlayStation 3 que, posem, ens aportarà una utilitat de '3', però també podem adquirir un peluix gegant en forma de porquet que ens aportarà una utilitat de '2'. Dit d'una altra manera, la utilitat marginal decreixent és aplicable a béns i serveis de característiques similars relacionats amb un tipus semblant de benestar. Ara bé, els diners, donada la seva condició de liquiditat, ens serveixen per adquirir infinitats de productes diferents entre ells que, al seu torn, ens reportaran utilitats diverses.
Molt bé Guillem. I tot això per què? Bàsicament per desmentir el tòpic progre-pseudocientífic segons el qual els rics, com que tenen molts diners, obtenen menys utilitat de la seva riquesa que no pas un pobre. Mentida!! Evidentment que si un adinerat sibarita ordena una dotzena d'encenalls de foie al Via Veneto al desè ja n'estarà fart, però estem parlant de foie, no de diners!
07/08/2007
Més Michael Moore
En su nueva película, Sicko, Michael Moore ensalza los sistemas públicos de salud que rigen en Europa y Canadá y sugiere que los norteamericanos, a pesar de pagar más por las prestaciones sanitarias, tienen una esperanza de vida inferior a la de los habitantes de otros países porque su sistema de salud está orientado hacia los "beneficios".
Pues bien, se equivoca de parte a parte.
En primer lugar, la esperanza de vida no es un baremo para valorar el sistema sanitario de un país. El estilo de vida y los patrones culturales importan más, y los norteamericanos son diferentes. "En EEUU la gente se mata entre sí con más frecuencia que en otros países, y se lían a tiros más veces. Y hay más accidentes de tráfico. Y, perdóneme, en EEUU hay más gente que tiene... su aspecto físico", le dije durante una entrevista que le hice para mi programa de televisión.
Tras sonreír por mi comentario sobre su tipito, me contestó que la gente vive más tiempo en Canadá porque "nunca tiene que preocuparse de pagar por ir al médico". "Eso significa –añadió– que, en cuanto notan que están enfermos, acuden directamente al médico, ya que no tienen que preocuparse por si pueden permitírselo o no".
¡Acabáramos!
La libertad lleva aparejada la ansiedad, pero las recompensas que brinda son muy superiores a la atención pasiva que ofrece un Estado asfixiante.
El sistema sanitario de los Estados Unidos presenta problemas, pero el de los beneficios es el último de la lista. La legislación, el exceso de regulación y un sistema fiscal que promueve los seguros médicos pagados por los empresarios impiden que el libre mercado obre sus eficacísimos milagros. Seis de cada siete dólares gastados en atención médica van a parar a terceros. Eso mata al mercado. Los pacientes raramente comparan precios, y los médicos raramente compiten en precios y prestaciones.
"El Estado puede hacer las cosas como se debe –me decía Michael Moore–. Mi padre recibe todos los meses su cheque de la Seguridad Social. No sólo es que llegue todos los meses, es que llega el día en que tiene que llegar, a través del supuestamente ruinoso servicio público de correos. Pregunte a sus abuelos qué piensan del Medicare. Aunque tiene sus fallos, aunque puede que carezca de la financiación suficiente, es un programa mucho mejor que cualquier seguro que pueda uno contratar".
¿Que el Medicare carece de la financiación suficiente? ¡Tiene que pagar 34 billones de dólares en 75 años! Sus costes crecen por encima de la inflación. Por lo que hace a la Seguridad Social, tiene que desembolsar, en el mismo plazo, 5 billones. ¡Este sistema piramidal quebrará antes de que Moore alcance la edad de jubilación! El servicio público de correos consigue entregar puntualmente su cheque mensual al padre de Moore, pero, por favor, no hay comparación entre los servicios que presta y los que prestan compañías como Fedex o UPS. El Servicio de Correos decía que era imposible entregar paquetes por la noche.
Yo quiero tener una atención médica a lo Fedex; es decir, que desarrolle, por ejemplo, nuevos tratamientos contra el cáncer y el dolor, nuevos procedimientos para el trasplante de cadera, etcétera. Cosas como éstas nos las procura el dinámico sector privado, no el Estado con su pachorra.
¿Qué más me dijo Moore? Por ejemplo, esto: "Usted no introduce el factor beneficio cuando se trata del Departamento de Aguas de su ciudad".
Como ya escribiera en Give Me a Break (Dame un respiro), hubo un tiempo en que el agua de Jersey City sabía asquerosamente mal y no superaba las pruebas de salubridad. Los funcionarios de la ciudad decían que no era mucho lo que podían hacer. De hecho, habría de subir el precio del agua para que, cuando menos, todo siguiera igual.
Entonces Jersey City confió su sistema de abastecimiento a una compañía privada. En cuestión de meses, la compañía de marras había arreglado las cañerías que decían los funcionarios no se podían arreglar. Finalmente, el agua de la ciudad superó, por primera vez en muchos años, los más altos niveles de calidad. Por cierto, los vecinos se ahorraron 35 millones de dólares...
La empresa privada lo hace mejor y más barato porque el sistema de competencia le obliga a estar siempre al día. Los competidores privados innovan o mueren. Los funcionarios, por contra, se limitan a hacer siempre lo mismo. He aquí la razón por la cual quiero que sea el sector privado quien se encargue de mi salud. La búsqueda de beneficios nos beneficia con mejores fármacos y mejores instalaciones sanitarias.
Estoy dispuesto a darle 1.000 dólares si me cita una sola cosa que el Estado haga más eficientemente que el sector privado.
En este punto, Michael Moore se echó a reír y me dijo: "Es usted tan... siglo XIII"; pero reconoció que había sido la filosofía libertaria de nuestros primeros tiempos lo que había hecho de América un lugar rico e innovador. "Date cuenta de todo lo que hemos inventado –me comentó–. Yo suelo decirles a mis amigos británicos: ¿podéis decirme algo que hayáis inventado en los últimos 50 años? O sea, ¿qué nos habéis dado?". "¿Y pueden citar algo?", quise saber. "No. No están pasando por un buen momento –me respondió–. Ese espíritu emprendedor nos sirvió de mucho a la hora de construir este país".
¿Cómo que "nos sirvió"? Aún nos sirve. Y nos servirá, si es que el Gobierno tiene a bien meterse donde no le llaman...
JOHN STOSSEL
Pues bien, se equivoca de parte a parte.
En primer lugar, la esperanza de vida no es un baremo para valorar el sistema sanitario de un país. El estilo de vida y los patrones culturales importan más, y los norteamericanos son diferentes. "En EEUU la gente se mata entre sí con más frecuencia que en otros países, y se lían a tiros más veces. Y hay más accidentes de tráfico. Y, perdóneme, en EEUU hay más gente que tiene... su aspecto físico", le dije durante una entrevista que le hice para mi programa de televisión.
Tras sonreír por mi comentario sobre su tipito, me contestó que la gente vive más tiempo en Canadá porque "nunca tiene que preocuparse de pagar por ir al médico". "Eso significa –añadió– que, en cuanto notan que están enfermos, acuden directamente al médico, ya que no tienen que preocuparse por si pueden permitírselo o no".
¡Acabáramos!
La libertad lleva aparejada la ansiedad, pero las recompensas que brinda son muy superiores a la atención pasiva que ofrece un Estado asfixiante.
El sistema sanitario de los Estados Unidos presenta problemas, pero el de los beneficios es el último de la lista. La legislación, el exceso de regulación y un sistema fiscal que promueve los seguros médicos pagados por los empresarios impiden que el libre mercado obre sus eficacísimos milagros. Seis de cada siete dólares gastados en atención médica van a parar a terceros. Eso mata al mercado. Los pacientes raramente comparan precios, y los médicos raramente compiten en precios y prestaciones.
"El Estado puede hacer las cosas como se debe –me decía Michael Moore–. Mi padre recibe todos los meses su cheque de la Seguridad Social. No sólo es que llegue todos los meses, es que llega el día en que tiene que llegar, a través del supuestamente ruinoso servicio público de correos. Pregunte a sus abuelos qué piensan del Medicare. Aunque tiene sus fallos, aunque puede que carezca de la financiación suficiente, es un programa mucho mejor que cualquier seguro que pueda uno contratar".
¿Que el Medicare carece de la financiación suficiente? ¡Tiene que pagar 34 billones de dólares en 75 años! Sus costes crecen por encima de la inflación. Por lo que hace a la Seguridad Social, tiene que desembolsar, en el mismo plazo, 5 billones. ¡Este sistema piramidal quebrará antes de que Moore alcance la edad de jubilación! El servicio público de correos consigue entregar puntualmente su cheque mensual al padre de Moore, pero, por favor, no hay comparación entre los servicios que presta y los que prestan compañías como Fedex o UPS. El Servicio de Correos decía que era imposible entregar paquetes por la noche.
Yo quiero tener una atención médica a lo Fedex; es decir, que desarrolle, por ejemplo, nuevos tratamientos contra el cáncer y el dolor, nuevos procedimientos para el trasplante de cadera, etcétera. Cosas como éstas nos las procura el dinámico sector privado, no el Estado con su pachorra.
¿Qué más me dijo Moore? Por ejemplo, esto: "Usted no introduce el factor beneficio cuando se trata del Departamento de Aguas de su ciudad".
Como ya escribiera en Give Me a Break (Dame un respiro), hubo un tiempo en que el agua de Jersey City sabía asquerosamente mal y no superaba las pruebas de salubridad. Los funcionarios de la ciudad decían que no era mucho lo que podían hacer. De hecho, habría de subir el precio del agua para que, cuando menos, todo siguiera igual.
Entonces Jersey City confió su sistema de abastecimiento a una compañía privada. En cuestión de meses, la compañía de marras había arreglado las cañerías que decían los funcionarios no se podían arreglar. Finalmente, el agua de la ciudad superó, por primera vez en muchos años, los más altos niveles de calidad. Por cierto, los vecinos se ahorraron 35 millones de dólares...
La empresa privada lo hace mejor y más barato porque el sistema de competencia le obliga a estar siempre al día. Los competidores privados innovan o mueren. Los funcionarios, por contra, se limitan a hacer siempre lo mismo. He aquí la razón por la cual quiero que sea el sector privado quien se encargue de mi salud. La búsqueda de beneficios nos beneficia con mejores fármacos y mejores instalaciones sanitarias.
Estoy dispuesto a darle 1.000 dólares si me cita una sola cosa que el Estado haga más eficientemente que el sector privado.
En este punto, Michael Moore se echó a reír y me dijo: "Es usted tan... siglo XIII"; pero reconoció que había sido la filosofía libertaria de nuestros primeros tiempos lo que había hecho de América un lugar rico e innovador. "Date cuenta de todo lo que hemos inventado –me comentó–. Yo suelo decirles a mis amigos británicos: ¿podéis decirme algo que hayáis inventado en los últimos 50 años? O sea, ¿qué nos habéis dado?". "¿Y pueden citar algo?", quise saber. "No. No están pasando por un buen momento –me respondió–. Ese espíritu emprendedor nos sirvió de mucho a la hora de construir este país".
¿Cómo que "nos sirvió"? Aún nos sirve. Y nos servirá, si es que el Gobierno tiene a bien meterse donde no le llaman...
JOHN STOSSEL
05/08/2007
El socialismo nos hace peores personas
Cuando hay una catástrofe que afecta a un amplio número de ciudadanos, inmediatamente aparece el Gobierno con la bolsa de dinero lista para compensar las pérdidas sufridas. Lo hacen todos los gobiernos, sean del color político que sean, si exceptuamos el caso catalán, cuyos miembros no admiten retrasar las vacaciones así llegue el hedor de los congelados echados a perder por un apagón más allá de Perpiñán.
En el caso de los terribles incendios de Canarias, ZP ha prometido "ayudas sin límites" no sólo para reconstruir las infraestructuras dañadas o repoblar los montes quemados, sino también para subvencionar a quienes hayan perdido su trabajo temporalmente por causa del incendio (¿No está ya para eso el seguro de desempleo?) y, en general, para solucionar los contratiempos económicos que cualquier ciudadano canario haya podido sufrir por causa del fuego. "Será un decreto-ley amplio –ha anunciado ZP–, que contemplará todas las posibilidades de los daños causados, todos los supuestos", incluidos, por tanto, los casos de aquellos beneficiarios que por su nivel de renta o patrimonio no necesiten ese dinero, aunque evidentemente harán todo lo posible por obtenerlo en competencia con el resto de afectados.
Probablemente las compañías aseguradoras habrán recibido la noticia con alborozo, pues es bastante seguro que muchas intentarán evitar hacer frente a sus responsabilidades en los siniestros gracias al maná presidencial. Y en todo caso, no faltará la picaresca de aquellos que pretendan ser compensados dos veces por el mismo daño. Aunque esto no le suele importar a los políticos. Total, el dinero no sale de su bolsillo sino de quienes pagamos impuestos, y eso por no entrar en la doctrina "calvinista" (por la ex ministra "Calvo", aclaro innecesariamente), que decía aquello tan bonito de "el dinero público no es de nadie".
Cuando sucede un hecho trágico como es el caso de un incendio que obliga a las personas a abandonar sus hogares, lo normal es que de forma espontánea se pongan en marcha iniciativas solidarias entre la gente que se considera vinculada a los afectados por razón del territorio o, simplemente, por la empatía natural que las personas tenemos con nuestros semejantes. ¿Por qué sucede cada vez con menos frecuencia? Pues principalmente porque todos pensamos que para eso ya está el Estado, cuyo principal empeño para extender su cuota de poder ha sido siempre expropiar las instituciones naturales de la sociedad civil responsables de activar los mecanismos de solidaridad para con los más necesitados.
Actualmente, el Gobierno de España destina un 53 por ciento de la renta nacional a la llamada "redistribución de riqueza", esto es, a sacar el dinero del bolsillo de unos para meterlo en el de otros. Con una presión fiscal que, según los tramos, llega a límites confiscatorios, lo más natural es que los ciudadanos se inhiban moralmente ante el sufrimiento ajeno para dejar que sea el Gobierno quien resuelva el problema. Si de cada cien euros que usted paga a hacienda, más de cincuenta se destinan a esa función, nadie puede reprocharle que cuando suceda una catástrofe en la otra punta de España no acuda corriendo a su entidad bancaria para hacer una donación voluntaria.
Aunque sea impopular decirlo, el dinero que ZP va a entregar a los afectados por los incendios canarios es un factor más de corrupción moral. Contribuye a que la gente se despreocupe de asegurar su patrimonio ante ciertas eventualidades, incita a la picaresca para rapiñar ayudas aunque uno no las necesite y, en general, desactiva los mecanismos espontáneos de solidaridad en la sociedad civil. Aunque resulte una obviedad decirlo conviene insistir una vez más: el socialismo nos hace peores personas.
PABLO MOLINA
En el caso de los terribles incendios de Canarias, ZP ha prometido "ayudas sin límites" no sólo para reconstruir las infraestructuras dañadas o repoblar los montes quemados, sino también para subvencionar a quienes hayan perdido su trabajo temporalmente por causa del incendio (¿No está ya para eso el seguro de desempleo?) y, en general, para solucionar los contratiempos económicos que cualquier ciudadano canario haya podido sufrir por causa del fuego. "Será un decreto-ley amplio –ha anunciado ZP–, que contemplará todas las posibilidades de los daños causados, todos los supuestos", incluidos, por tanto, los casos de aquellos beneficiarios que por su nivel de renta o patrimonio no necesiten ese dinero, aunque evidentemente harán todo lo posible por obtenerlo en competencia con el resto de afectados.
Probablemente las compañías aseguradoras habrán recibido la noticia con alborozo, pues es bastante seguro que muchas intentarán evitar hacer frente a sus responsabilidades en los siniestros gracias al maná presidencial. Y en todo caso, no faltará la picaresca de aquellos que pretendan ser compensados dos veces por el mismo daño. Aunque esto no le suele importar a los políticos. Total, el dinero no sale de su bolsillo sino de quienes pagamos impuestos, y eso por no entrar en la doctrina "calvinista" (por la ex ministra "Calvo", aclaro innecesariamente), que decía aquello tan bonito de "el dinero público no es de nadie".
Cuando sucede un hecho trágico como es el caso de un incendio que obliga a las personas a abandonar sus hogares, lo normal es que de forma espontánea se pongan en marcha iniciativas solidarias entre la gente que se considera vinculada a los afectados por razón del territorio o, simplemente, por la empatía natural que las personas tenemos con nuestros semejantes. ¿Por qué sucede cada vez con menos frecuencia? Pues principalmente porque todos pensamos que para eso ya está el Estado, cuyo principal empeño para extender su cuota de poder ha sido siempre expropiar las instituciones naturales de la sociedad civil responsables de activar los mecanismos de solidaridad para con los más necesitados.
Actualmente, el Gobierno de España destina un 53 por ciento de la renta nacional a la llamada "redistribución de riqueza", esto es, a sacar el dinero del bolsillo de unos para meterlo en el de otros. Con una presión fiscal que, según los tramos, llega a límites confiscatorios, lo más natural es que los ciudadanos se inhiban moralmente ante el sufrimiento ajeno para dejar que sea el Gobierno quien resuelva el problema. Si de cada cien euros que usted paga a hacienda, más de cincuenta se destinan a esa función, nadie puede reprocharle que cuando suceda una catástrofe en la otra punta de España no acuda corriendo a su entidad bancaria para hacer una donación voluntaria.
Aunque sea impopular decirlo, el dinero que ZP va a entregar a los afectados por los incendios canarios es un factor más de corrupción moral. Contribuye a que la gente se despreocupe de asegurar su patrimonio ante ciertas eventualidades, incita a la picaresca para rapiñar ayudas aunque uno no las necesite y, en general, desactiva los mecanismos espontáneos de solidaridad en la sociedad civil. Aunque resulte una obviedad decirlo conviene insistir una vez más: el socialismo nos hace peores personas.
PABLO MOLINA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
